N’Amèlia està malalta,
la filla del bon rei,
comtes la van a veure
comtes i noble gent.

Ai! que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.

També hi va sa mare
quan no hi ha més remei.
– Filla, la meva filla
de quin mal vos doleu?

– Mare, la meva mare
penso que bé ho sabeu:
metzines me n’heu dades
que maten lo cor meu.

– Filla, la meva filla,
d’aixó us confessareu,
quan sereu combregada
lo testament fareu

– Ja me’n só confessada
i en deman perdó a Déu;
també m’han combregada
i tinc fet testament.

Del meu testament, mare,
poc vos n’alegrareu.
Set castells tinc a França,
tots són al poder meu.

Els tres los deixo als pobres,
als pobres i als romeus,
lo quart lo deixo als frares
per caritat a Déu.

Els altres a Don Carles,
Don Carles, germà meu,
i mes robes i joies
per la Mare de Déu.

El vestit d’or i plata
en sent morta em poseu;
lo mellor per mortalla
per adornar el cos meu.

També el mantell de perles,
lo coixí i vel d’argent.
– Malaguanyada roba,
tota la podrireu.

Los cos ha de podrir-se:
fassa la roba el mateix
que es podreixin les pompes,
l’ànima vaja al cel.

– Filla, la meva filla,
i a mi, què em deixareu?
– Mare, la meva mare,
a vós lo marit meu.

Que us el tingueu en cambra
tothora que volgueu,
perquè el vetllleu de dia
tant com de nit ho feu,

besant-lo i abraçant-lo
tal com fa temps soleu,
que ara no us faré nosa
l’hora que l’abraceu.

– Filla, la meva filla,
que m’ho perdoni Déu,
és un fals testimoni
que vós, filla em poseu.

Son pare ho escoltava
amb un ministre de Déu.
– Filla, la meva filla,
què aixó que dieu?

Ai, pare, lo meu pare,
en cartes ho trobareu,
metzines me n’heu dades
perquè morta em voleu.

N’Amèlia està malalta,
la filla del bon rei,
comtes la van a veure
comtes i noble gent.

Ai! que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.

També hi va sa mare
quan no hi ha més remei.
– Filla, la meva filla
de quin mal vos doleu?

– Mare, la meva mare
penso que bé ho sabeu:
metzines me n’heu dades
que maten lo cor meu.

– Filla, la meva filla,
d’aixó us confessareu,
quan sereu combregada
lo testament fareu

– Ja me’n só confessada
i en deman perdó a Déu;
també m’han combregada
i tinc fet testament.

Del meu testament, mare,
poc vos n’alegrareu.
Set castells tinc a França,
tots són al poder meu.

Els tres los deixo als pobres,
als pobres i als romeus,
lo quart lo deixo als frares
per caritat a Déu.

Els altres a Don Carles,
Don Carles, germà meu,
i mes robes i joies
per la Mare de Déu.

El vestit d’or i plata
en sent morta em poseu;
lo mellor per mortalla
per adornar el cos meu.

També el mantell de perles,
lo coixí i vel d’argent.
– Malaguanyada roba,
tota la podrireu.

Los cos ha de podrir-se:
fassa la roba el mateix
que es podreixin les pompes,
l’ànima vaja al cel.

– Filla, la meva filla,
i a mi, què em deixareu?
– Mare, la meva mare,
a vós lo marit meu.

Que us el tingueu en cambra
tothora que volgueu,
perquè el vetllleu de dia
tant com de nit ho feu,

besant-lo i abraçant-lo
tal com fa temps soleu,
que ara no us faré nosa
l’hora que l’abraceu.

– Filla, la meva filla,
que m’ho perdoni Déu,
és un fals testimoni
que vós, filla em poseu.

Son pare ho escoltava
amb un ministre de Déu.
– Filla, la meva filla,
què aixó que dieu?

Ai, pare, lo meu pare,
en cartes ho trobareu,
metzines me n’heu dades
perquè morta em voleu.